Diferencia entre revisiones de «D2. Fuerzas de interacción entre partículas»

De Mecánica
Línea 78: Línea 78:




Aquesta secció tracta de les forces d’interacció entre partícules, tant formulables com no formulables. Formular una interacció és trobar una expressió matemàtica que permeti calcular el seu valor a cada instant a partir del coneixement de l’estat mecànic de les partícules i de constants associades al tipus de fenomen d’interacció. Quan una força no és formulable, és una incògnita del problema dinàmic.
Esta sección trata de las fuerzas de interacción entre partículas, tanto formulables como no formulables. Formular una interacción es encontrar una expresión matemática que permita calcular su valor en cada instante a partir del conocimiento del estado mecánico de las partículas y de constantes asociadas al tipo de fenómeno de interacción. Cuando una fuerza no es formulable, es una incógnita del problema dinámico.  




--------
--------
--------
--------
==D2.1 Dependència cinemàtica de les forces d’interacció==
==D2.1 Dependencia cinemática de las fuerzas de interacción==
D’acord amb el <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Lleis fundacionals de la mecànica newtoniana#D1.3 Principi de Determinació de Newton|'''Principi de la Determinació''']]</span>, a cada instant de temps t les forces d’interacció entre dues partícules <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> només poden dependre de la posició i la velocitat de les partícules en aquest instant de temps:
 
De acuerdo con el <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Leyes fundacionales de la dinámica newtoniana#D1.3 Principio de Determinación de Newton|'''Principio de la Determinación''']]</span>, a cada instante de tiempo t las fuerzas de interacción entre dos partículas '''P''' y '''Q''' solo pueden depender de la posición y la velocidad de las partículas en ese instante de tiempo:
 
<center>
<center>
<math>\ms_\mathrm{p} \overline{\mathbf{a}}_{\mathrm{R}}(\mathbf{P}, \mathrm{t})=\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}\left(\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}}(\mathrm{t}), \overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}}(\mathrm{t}), \overline{\mathbf{v}}_\mathrm{Gal}(\mathbf{P}, \mathrm{t}), \overline{\mathbf{v}}_\mathrm{Gal}(\mathbf{Q}, \mathrm{t})\right)=-\mathrm{m}_{\mathbf{Q}} \overline{\mathbf{a}}_{\mathrm{R}}(\mathbf{Q}, \mathrm{t}) .</math>
<math>\ms_\mathrm{p} \overline{\mathbf{a}}_{\mathrm{R}}(\mathbf{P}, \mathrm{t})=\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}\left(\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}}(\mathrm{t}), \overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}}(\mathrm{t}), \overline{\mathbf{v}}_\mathrm{Gal}(\mathbf{P}, \mathrm{t}), \overline{\mathbf{v}}_\mathrm{Gal}(\mathbf{Q}, \mathrm{t})\right)=-\mathrm{m}_{\mathbf{Q}} \overline{\mathbf{a}}_{\mathrm{R}}(\mathbf{Q}, \mathrm{t}) .</math>
</center>
</center>
El  <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Lleis fundacionals de la mecànica newtoniana#D1.2 Principi de Relativitat de Galileu|'''Principi de Relativitat de Galileu''']]</span> (equivalència de les referències galileanes per a laformulació de la dinàmica) imposa restriccions al tipus de dependència de <math>\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}</math> en posicions i velocitats:
* La <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Lleis fundacionals de la mecànica newtoniana#D1.1 Referències galileanes|'''homogeneitat de l’espai''']]</span> en referències galileanes impedeix que <math>\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}</math> depengui en les posicions <math>\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}}</math> i <math>\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}}</math> per separat, però permet la dependència en la seva diferència <math>\overline{\mathbf{P}\Qs}(=\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}}-\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}})</math><br>


*La <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Lleis fundacionals de la mecànica newtoniana#D1.1 Referències galileanes|'''isotropia de l'espai''']]</span> en referències galileanes impedeix que <math>\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}</math> depengui de les velocitats de <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> per separat (doncs <math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal1 }}(\mathbf{P}, \mathbf{Q}) \neq \overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal2 }}(\mathbf{P}, \mathbf{Q}) </math>), però permet que depengui de la seva diferència: <math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal }}(\mathbf{Q}) \equiv \Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\mathrm{Gal}}</math>. El vector <math>\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall \mathrm{Gal}}</math> és el mateix independentment de quina sigui la referència Gal (per això s'ha posat el subíndex ' <math>\forall</math>Gal', que vol dir “per a tota referència Gal”). En general, <math>\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\text {Gal }}</math> té una component parallela a <math>\overline{\mathbf{P Q}}</math>, i una de perpendicular a <math>\overline{\mathbf{P Q}}</math> : <math>\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\mathrm{Gal}}=\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\| \overline{\mathbf{P Q}}}+\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\perp \overline{\mathbf{P Q}}} \equiv \Delta \overline{\mathbf{v}}_\rho+\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\mathrm{n}}</math>. Però la isotropia de l'espai tampoc no permet que <math>\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}</math> depengui d'una direcció que no sigui <math>\overline{\mathbf{P Q}} </math>(com s'ha vist quan s'ha presentat la <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Lleis fundacionals de la mecànica newtoniana#D1.6 Tercera llei de Newton (principi d’acció i reacció)|'''Tercera llei de Newton''']]</span>). Per tant, s'accepta la dependència en el vector <math>\Delta \overline{\mathbf{v}}_\rho</math> però només en el valor de <math>\left|\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\mathrm{n}}\right|</math>(tot i que usualment aquesta última dependència no apareix).
El <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Leyes fundacionales de la dinámica newtoniana#D1.2 Principio de Relatividad de Galileo|'''Principio de Relatividad de Galileo''']]</span> (equivalencia de las referencias galileanas para la formulación de la dinámica) impone restricciones al tipo de dependencia de <math>\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}</math> en posiciones y velocidades:
 
* La <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Leyes fundacionales de la dinámica newtoniana#D1.1 Referencias galileanas|'''homogeneidad del espacio''']]</span> en referencias galileanas impide que <math>\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}</math> dependa de las posiciones <math>\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}}</math> y <math>\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}}</math> por separado, pero permite la dependencia en su diferencia <math>\overline{\mathbf{P}\Qs}(=\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}}-\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}})</math>.
 
* La <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Leyes fundacionales de la dinámica newtoniana#D1.1 Referencias galileanas|'''isotropía del espacio''']]</span> en referencias galileanas impide que <math>\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}</math> dependa de las velocidades de '''P''' y '''Q'''  por separado (ya que <math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal1 }}(\mathbf{P}, \mathbf{Q}) \neq \overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal2 }}(\mathbf{P}, \mathbf{Q}) </math>), pero permite que dependa de su diferencia: <math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal }}(\mathbf{Q}) \equiv \Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\mathrm{Gal}}</math>. El vector <math>\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall \mathrm{Gal}}</math> es el mismo independientemente de la referencia Gal (por eso se ha puesto el subíndice <math>\forall</math>Gal', que quiere decir “para toda referencia Gal”). En general, <math>\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\text {Gal }}</math> tiene una componente paralela a <math>\overline{\mathbf{P Q}}</math>, y una perpendicular a <math>\overline{\mathbf{P Q}}</math>: <math>\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\mathrm{Gal}}=\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\| \overline{\mathbf{P Q}}}+\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\perp \overline{\mathbf{P Q}}} \equiv \Delta \overline{\mathbf{v}}_\rho+\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\mathrm{n}}</math>. Pero la isotropía del espacio tampoco permite que <math>\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}</math> dependa de una dirección que no sea <math>\overline{\mathbf{P Q}} </math> (como se ha visto cuando se ha presentado la <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Leyes fundacionales de la dinámica newtoniana#D1.6 Tercera ley de Newton (principio de acción y reacción)|'''Tercera Ley de Newton''']]</span>). Por tanto, se acepta la dependencia en el vector pero solo en el valor de <math>\left|\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\mathrm{n}}\right|</math> (aunque usualmente esta última dependencia no aparece).


<div>
<div>
====💭 Demostració ➕====
====💭 Demostración ➕====


<small>
<small>
Considerem dues referències galileanes qualssevol RGal1 i RGal2. La velocitat de les partícules <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> respecte de RGal2 es pot expressar a partir de la que tenen a la referència RGal1 per mitjà d'una <span style="text-decoration: underline;"> [[C3. Composició de moviments#C3.1 Composició de velocitats|'''composició de velocitats''']]</span>. Si AB=RGal2 i REL=RGal1:
Consideremos dos referencias galileanas cualesquiera RGal1 y RGal2. La velocidad de las partículas '''P''' y '''Q''' respecto a RGal2 se puede expresar a partir de la que tienen en la referencia RGal1 mediante una <span style="text-decoration: underline;"> [[C3. Composició de moviments#C3.1 Composició de velocitats|'''composición de velocidades''']]</span>. Si AB=RGal2 y REL=RGal1:
 
<center>
<center>
<math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q})=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{P})+\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P} \in \text { RGal1 })-\left[\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{Q})+\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q} \in \text { RGal1 })\right]=</math>
<math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q})=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{P})+\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P} \in \text { RGal1 })-\left[\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{Q})+\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q} \in \text { RGal1 })\right]=</math>
Línea 104: Línea 109:
</center>
</center>


En ser totes dues referències galileanes, el seu moviment relatiu és de translació <math>\left(\bar{\Omega}_{\mathrm{RGal1}}^{\mathrm{RGal2}}=\overline{0}\right)</math>, i per tant
Al ser galileanas las dos referencias, su movimiento relativo es de translación <math>\left(\bar{\Omega}_{\mathrm{RGal1}}^{\mathrm{RGal2}}=\overline{0}\right)</math>, y por tanto <math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P} \in \text { RGal1 })=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q} \in \text { RGal1 }) .</math>
<math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P} \in \text { RGal1 })=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q} \in \text { RGal1 }) .</math>


Finalment: <math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q})=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{Q})</math>.
Finalmente: <math>\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q})=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{Q})</math>.
</small>
</div>
</div>
</small>


 
La Figura D2.1 resume todas estas restricciones.
La '''Figura D2.1''' resumeix totes aquestes restriccions.
[[Archivo:D2-1-neut.png|480px|thumb|center|link=]]
[[Fitxer:D2-1-neut.png|480px|thumb|center|link=]]
<center><small>'''Figura D2.1''' Dependencias aceptables de las fuerzas de interacción en posiciones y velocidades</small></center>
<center><small>'''Figura D2.1''' Dependències acceptables de les forces d’interacció en posicions i velocitats</small></center>




Línea 120: Línea 123:
--------
--------


==D2.2 Classificació de les forces d’interacció==
==D2.2 Clasificación de las fuerzas de interacción==
Si a l’univers només hi hagués partícules sense dimensions i sense elements de connexió entre elles, la llista d’interaccions possibles seria molt reduïda: en l’àmbit mecànic, només es podria parlar de la força d’atracció gravitatòria, que es produeix “a distància” (<math>\rho > 0</math>). Parlar d’interacció de contacte entre partícules (<math>\rho = 0</math>) no és possible: si <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> “es posen en contacte”, en estar la ubicació de cadascuna d’elles definida per un punt, no queda determinada la direcció de la interacció. Per altra banda, dues partícules no poden ocupar un mateix punt de l’espai.<br>
 
Si en el universo solo hubiera partículas sin dimensiones y sin elementos de conexión entre ellas, la lista de interacciones posibles sería muy reducida: en el ámbito mecánico, solo se podría hablar de la fuerza de atracción gravitatoria, que se produce “a distancia” . Hablar de interacción de contacto entre partículas (<math>\rho = 0</math>) no es posible: si '''P''' y '''Q''' “se ponen en contacto”, al estar la ubicación de cada una de ellas definida por un punto, no queda determinada la dirección de la interacción. Por otro lado, dos partículas no pueden ocupar un mismo punto del espacio.
 
Estrictamente hablando, pues, solo se puede hablar de interacción de contacto entre una partícula '''P''' y una partícula '''Q''' que pertenece a un sólido rígido <math>\mathrm{S}_\mathbf{Q}</math>, o entre partículas '''P''' y '''Q''' si ambas pertenecen a sólidos rígidos <math>\mathrm{S}_\mathbf{P}</math> y <math>\mathrm{S}_\mathbf{Q}</math>. Estas interacciones se tratan en la <span style="text-decoration: underline;"> [[D3. Interacciones entre sólidos rígidos#|'''unidad D3''']]</span>.


Estrictament parlant, doncs, només es pot parlar d’interacció de contacte entre una partícula <math>\mathbf{P}</math> i una partícula <math>\mathbf{Q}</math> que pertany a un sòlid rígid <math>\mathrm{S}_\mathbf{Q}</math> , o entre partícules <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> que totes dues pertanyen a sòlids rígids
Cuando '''P''' y '''Q''' interaccionan a distancia <math>\rho > 0</math>, se habla de '''interacción directa'''. Si no están en contacto (<math>\rho > 0</math>) pero entre ellas existe un elemento que hace de intermediario, se habla de '''interacción indirecta a través del elemento'''. En dinámica, se consideran '''elementos intermedios''' (EI) todos los que son de masa despreciable comparada con la de las partículas '''P''' y '''Q''' (si no forman parte de ningún sólido rígido) o con la de los sólidos a los que pertenecen.  
<math>\mathrm{S}_\mathbf{P}</math> i <math>\mathrm{S}_\mathbf{Q}</math> . Aquestes interaccions es tracten a la <span style="text-decoration: underline;"> [[D3. Interaccions entre sòlids rígids#|'''unitat D3''']]</span>.<br>


Quan <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> interaccionen a distància(<math>\rho > 0</math>), es parla '''d’interacció direct'''a. Si no estan en contacte (<math>\rho > 0</math>) però entre elles existeix un element que fa d’intermediari, es parla d’'''interacció indirecta per mitjà de l’element'''. En dinàmica, es consideren '''elements intermedis''' (EI) tots els que són de massa negligible comparada amb la de les partícules <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> (si no formen part de cap sòlid rígid) o amb la dels sòlids als quals pertanyen.<br>
Las fuerzas que se transmiten entre '''P''' y '''Q''' a través de estos elementos cumplen el <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Leyes fundacionales de la dinámica newtoniana#D1.6 D1.6 Tercera ley de Newton (principio de acción y reacción)|'''Principi d’Acció-Reacció''']]</span>: tienen el mismo valor, la misma dirección <math>\overline{\mathbf{PQ}}</math> pero sentidos opuestos ('''Figura D2.2''').
[[Archivo:D2-2-esp.png|500px|thumb|center|link=]]
<center><small>'''Figura D2.2''' Fuerza que se transmite a través de un elemento intermedio entre dos partículas '''P''' y '''Q'''</small></center>


Les forces que es transmeten entre <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> per mitjà d’aquests elements verifiquen el  <span style="text-decoration: underline;"> [[D1. Lleis fundacionals de la mecànica newtoniana#D1.6 Tercera llei de Newton (principi d’acció i reacció)|'''Principi d’Acció-Reacció''']]</span>: tenen el mateix valor, de direcció <math>\overline{\mathbf{PQ}}</math> però de sentits oposats ('''Figura D2.2''').
Los elementos intermedios se tratan como una caja negra: las fuerzas que introducen entre sus extremos provienen de deformaciones y de fenómenos que estan fuera del alcance del modelo de sólido rígido que se considera en este curso (por ejemplo, fenómenos ligados a la dinámica de fluidos, termodinámicos o electromagnéticos), y por tanto no se estudia lo que sucede en su interior sino que se busca solo una descripción fenomenológica de sus consecuencias en las partículas entre las que actúan.
[[Fitxer:D2-2-cat.png|500px|thumb|center|link=]]
<center><small>'''Figura D2.2''' Força que es transmet per mitjà d’un element intermedi entre dues partícules <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math></small></center>
Els elements intermedis es tracten com una caixa negra: les forces que introdueixen entre els seus extrems provenen de deformacions i de fenòmens que són fora de l’abast del model de sòlid rígid que es considera en aquest curs (per exemple, fenòmens lligats a la dinàmica de fluids, termodinàmics o electromagnètics), i per tant no s’estudia el que succeeix al seu interior sinó que es busca només una descripció fenomenològica de les seves conseqüències en les partícules entre les que actuen.<br>


En aquest curs, es consideren quatre elements intermedis entre partícules:<br>
En este curso, se consideran cuatro elementos intermedios entre partículas:


* '''Molles''': les forces que introdueixen entre dues partícules provenen de la seva deformació; aquestes forces poden ser d’atracció o de repulsió (en aquest cas, poden estar condicionades al guiatge de l’element per tal que no es dobleguin lateralment), i permeten moviments relatius entre <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> amb qualsevol signe.<br>
* '''Muelles''': las fuerzas que introducen entre dos partículas provienen de su deformación; estas fuerzas pueden ser de atracción o de repulsión (en este caso, pueden estar condicionadas al guiado del elemento para que no se doblen lateralmente), y permiten movimientos relativos entre '''P''' y '''Q''' de cualquier signo.  


* '''Amortidors''': introdueixen forces, associades sovint a la viscositat de fluids, que s’oposen al moviment relatiu entre <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> ; en absència de moviment relatiu inicial (<math>\dot{\rho}_\mathrm{inic}=0</math>) , aquests elements no introdueixen cap força.<br>
* '''Amortiguadores''': introducen fuerzas, asociadas a menudo a la viscosidad de fluidos, que se oponen al movimiento relativo entre '''P''' y '''Q''' ; en ausencia de movimiento relativo inicial (<math>\dot{\rho}_\mathrm{inic}=0</math>), estos elementos no introducen ninguna fuerza.  


* '''Actuadors lineals''': el seu funcionament es basa en fenòmens molt diversos, segons que es tracti d’accionaments hidràulics, pneumàtics, elèctrics o magnètics; exerceixen forces que poden ser predeterminades (és a dir, que es coneixen al llarg del temps: <math>\mathrm{F}_\mathrm{acc.lin}(\ts)</math> és una dada del problema) o les adequades per controlar moviments relatius predeterminats <math>\dot{\rho}(\ts)</math>, tant d’apropament com de separació;<br>
* '''Actuadores lineales''': su funcionamiento se basa en fenómenos muy diversos, según si se trata de actuadores hidráulicos, neumáticos, eléctricos o magnéticos; ejercen fuerzas que pueden ser predeterminadas (es decir, que se conocen a lo largo del tiempo: <math>\mathrm{F}_\mathrm{acc.lin}(\ts)</math> es un dato del problema) o las adecuadas para controlar movimientos relativos predeterminados <math>\dot{\rho}(\ts)</math>, tanto de acercamiento como de separación;


* '''Fils inextensibles de massa negligible''': impedeixen que les partícules s’allunyin (impedeixen <math>\dot{\rho} > 0</math> )però no que s’apropin (permeten <math>\dot{\rho} < 0</math>). En tractar-se d’un element intermedi que prohibeix un moviment, la força que introdueix s’anomena '''força de restricció o d’enllaç'''.<br>
* '''Hilos inextensibles''': impiden que las partículas se separen (impiden <math>\dot{\rho} > 0</math>) pero no que se acerquen (permiten <math>\dot{\rho} < 0</math>). Al tratarse de un elemento intermedio que prohíbe un movimiento, la fuerza que introduce se llama '''fuerza de restricción o de enlace'''.  


La '''Figura D2.3''' classifica les interaccions entre partícules que es consideren en aquest curs, segons que siguin directes o indirectes, formulables o no formulables.
La '''Figura D2.3''' clasifica las interacciones entre partículas que se consideran en este curso, según si son directas o indirectas, formulables o no formulables.
[[Fitxer:D2-3-cat.png|500px|thumb|center|link=]]
[[Archivo:D2-3-esp.png|500px|thumb|center|link=]]
<center><small>'''Figura D2.3''' Classificació d’interaccions entre dues partícules.</small></center>
<center><small>'''Figura D2.3''' Clasificación de interacciones entre dos partículas.</small></center>




Línea 151: Línea 155:
--------
--------


==D2.3 Atracció gravitatòria==
==D2.3 Atracción gravitatoria==
La força d’interacció gravitatòria (llei de gravitació universal) va ser formulada per Newton. És una força d’atracció, i és inversament proporcional al quadrat de la distància entre les partícules ('''Figura D2.4'''). Es tracta d’una formulació empírica: està basada en observacions astronòmiques acumulades durant molts anys.
La fuerza de interacción gravitatoria (ley de gravitación universal) fue formulada por Newton. Es una fuerza de atracción, y es inversamente proporcional al cuadrado de la distancia entre las partículas ('''Figura D2.4'''). Se trata de una formulación empírica: se basa en observaciones astronómicas acumuladas durante muchos años.  
[[Fitxer:D2-4-cat.png|200px|thumb|center|link=]]
[[Archivo:D2-4-esp.png|200px|thumb|center|link=]]
<center><small>'''Figura D2.4''' Formulació de la força d’atracció gravitatòria.</small></center>
<center><small>'''Figura D2.4''' Formulación de la fuerza de atracción gravitatoria.</small></center>
<math>\mathrm{G}_0</math> és la constant gravitatòria universal, i el seu valor és <math>\mathrm{G}_0=6,67\cdot 10^{-11} \mathrm{m}^3/(\mathrm{Kg}\cdot \mathrm{s}^2)</math><br>
<math>\mathrm{G}_0</math> es la constante gravitatoria universal, y su valor es <math>\mathrm{G}_0=6,67\cdot 10^{-11} \mathrm{m}^3/(\mathrm{Kg}\cdot \mathrm{s}^2)</math><br>


La distància entre partícules (<math>\rho</math>) s’ha d’expressar en funció de les coordenades que s’han escollit per descriure la configuració del sistema.
La distancia entre partículas (<math>\rho</math>) se tiene que expresar en función de las coordenadas que se hayan escogido para describir la configuración del sistema.


 
====✏️ EJEMPLO D2.1: atracción gravitatoria entre dos satélites ====
====✏️ Exemple D2.1: atracció gravitatòria entre dos satèl·lits ====
---------
---------
<small>  
<small>  
[[Fitxer:EX D2-1-cat-esp.png|180px|thumb|left|link=]]
[[Archivo:EX D2-1-cat-esp.png|180px|thumb|left|link=]]
:Dos satèl·lits <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math>, modelitzats com a partícules de masses <math>\ms_\Ps</math> i <math>\ms_\mathrm{Q}</math> , descriuen en un mateix pla òrbites circulars de radis <math>\rs_\Ps</math> i <math>\rs_\mathrm{Q}</math> , respectivament, al voltant d’un planeta. <br>
:Dos satélites '''P''' y '''Q''', modelizados como partículas de masas <math>\ms_\Ps</math> y <math>\ms_\mathrm{Q}</math>, describen en un mismo plano órbitas circulares de radios <math>\rs_\Ps</math> y <math>\rs_\mathrm{Q}</math>, respectivamente, alrededor de un planeta. La configuración del sistema se describe mediante los ángulos <math>\theta_\Ps</math> y <math>\theta_\mathrm{Q}</math>.
 
La configuració del sistema es descriu mitjançant els angles <math>\theta_\Ps</math> i <math>\theta_\mathrm{Q}.</math> <br>
 
 
 
: La força gravitatòria que s’exerceixen mútuament és:<br>


: La fuerza gravitatoria que se ejercen mutuamente es:<br>


:<math>\rho=|\overline{\mathbf{P Q}}|=|\overline{\mathbf{O Q}}-\overline{\mathbf{O P}}|=\sqrt{\left(\rs_\mathrm{Q} \sin \theta_\mathrm{Q}-\rs_\Ps \sin \theta_\Ps\right)^2+\left(\rs_\mathrm{Q} \cos \theta_\mathrm{Q}-\rs_\Ps \cos \theta_\Ps\right)^2}=\sqrt{\rs_\mathrm{Q}^2+\rs_\Ps^2-2 \rs_\mathrm{Q} \rs_\Ps \sin \left(\theta_\mathrm{Q}+\theta_\Ps\right)}  
:<math>\rho=|\overline{\mathbf{P Q}}|=|\overline{\mathbf{O Q}}-\overline{\mathbf{O P}}|=\sqrt{\left(\rs_\mathrm{Q} \sin \theta_\mathrm{Q}-\rs_\Ps \sin \theta_\Ps\right)^2+\left(\rs_\mathrm{Q} \cos \theta_\mathrm{Q}-\rs_\Ps \cos \theta_\Ps\right)^2}=\sqrt{\rs_\mathrm{Q}^2+\rs_\Ps^2-2 \rs_\mathrm{Q} \rs_\Ps \sin \left(\theta_\mathrm{Q}+\theta_\Ps\right)}  
</math><br>
</math><br>


:<math>\mathrm{F}_{\Ps \leftrightarrow \mathrm{Q}}^{\text {grav }}=\mathrm{G}_0 \frac{\ms^2}{\rs_\mathrm{Q}^2+\rs_\Ps^2-2 \rs_\mathrm{Q} \rs_\Ps \cos \left(\theta_\Ps-\theta_\mathrm{Q}\right)}</math>
:<math>\mathrm{F}_{\Ps \leftrightarrow \mathrm{Q}}^{\text {grav }}=\mathrm{G}_0 \frac{\ms^2}{\rs_\mathrm{Q}^2+\rs_\Ps^2-2 \rs_\mathrm{Q} \rs_\Ps \cos \left(\theta_\Ps-\theta_\mathrm{Q}\right)}</math>
Línea 184: Línea 181:
---------
---------


==D2.4 Interacció per mitjà de molles==
==D2.4 Interacción a través de muelles lineales==
Les molles introdueixen forces atractives o repulsives entre els seus extrems en funció de la seva deformació. A partir de la seva llargària natural <math>\rho_\mathrm{nat}</math> (per a la qual no es produeix força entre els extrems de la molla), un allargament (<math>\rho-\rho_\mathrm{nat} > 0</math>) provoca forces atractives mentre que un escurçament (<math>\rho-\rho_\mathrm{nat} < 0</math>) en provoca de repulsives.<br>
Los muelles introducen fuerzas atractivas o repulsivas entre sus extremos en función de su deformación. A partir de su longitud natural <math>\rho_\mathrm{nat}</math> (para la que no es produce fuerza alguna entre los extremes del muelle), un alargamiento (<math>\rho-\rho_\mathrm{nat} > 0</math>) provoca fuerzas atractivas mientras que un acortamiento (<math>\rho-\rho_\mathrm{nat} < 0</math>) las provoca repulsivas.  


La formulació matemàtica d’aquestes forces s’obté de manera empírica a partir d’assajos que mesuren la força en funció del canvi de llargària. Habitualment, es parteix d’una configuració estàtica on la llargària <math>\rho_0</math> de la molla no té per què coincidir amb la natural. Si <math>\rho_0 > \rho_\mathrm{nat}</math> , la força <math>\mathrm{F}_0</math> entre els extrems de la molla per a aquesta configuració és atractiva. En cas contrari (<math>\rho_0 < \rho_\mathrm{nat}</math>), <math>\mathrm{F}_0</math> és repulsiva.<br>
La formulación matemática de estas fuerzas se obtiene de manera empírica a partir de ensayos que miden la fuerza en función del cambio de longitud. Habitualmente, se parte de una configuración estática en la que la longitud <math>\rho_0</math> del muelle no tiene por qué coincidir con la natural. Si <math>\rho_0 > \rho_\mathrm{nat}</math>, la fuerza <math>\mathrm{F}_0</math> entre los extremos del muelle para esta configuración es atractiva. En caso contrario (<math>\rho_0 < \rho_\mathrm{nat}</math>), <math>\mathrm{F}_0</math> es repulsiva.  


Les molles lineals que es consideren en aquest curs són de comportament lineal: la variació de força <math>\Delta\mathrm{F}</math> a partir del valor de referència (<math>\Delta\mathrm{F}=\mathrm{F}-\mathrm{F}_0</math>) és proporcional a la variació de llargària <math>\Delta\rho=\rho-\rho_0</math> per mitjà d’una constant k.<br>
Los muelles lineales que se consideran en este curso son de comportamiento lineal: la variación de fuerza <math>\Delta\mathrm{F}</math> a partir del valor de referencia (<math>\Delta\mathrm{F}=\mathrm{F}-\mathrm{F}_0</math>) es proporcional a la variación de longitud <math>\Delta\rho=\rho-\rho_0</math> a través de una constante k


Una molla que forma part d’un sistema mecànic pot introduir forces atractives i repulsives al llarg del seu funcionament. Tot i així, aquestes forces es dibuixen amb un criteri únic (atractives o repulsives), i es formulen de manera que el seu valor pot tenir signe positiu o negatiu. D’aquesta manera, amb un dibuix únic es poden reproduir forces tant atractives com repulsives ('''Figura D2.5''').
Un muelle que forma parte de un sistema mecánico puede introducir fuerzas atractivas y repulsivas a lo largo de su funcionamiento. A pesar de eso, estas fuerzas se dibujan con un criterio único (atractivas o repulsivas), y se formulan de manera que su valor puede tener signo positivo o negativo. De esta manera, con un único dibujo se pueden reproducir fuerzas tanto atractivas como repulsivas ('''Figura D2.5''').
[[Fitxer:D2-5-cat.png|500px|thumb|center|link=]]
[[Archivo:D2-5-esp.png|500px|thumb|center|link=]]
<center><small>'''Figura D2.5''' Formulació de la força d’atracció (a) o repulsió (b) d’una molla lineal de comportament lineal.</small></center>
<center><small>'''Figura D2.5''' Formulación de la fuerza de atracción (a) o repulsión (b) de una muelle lineal de comportamiento lineal.</small></center>




====✏️ Exemple D2.2: força d’atracció d’una molla de comportament lineal ====
====✏️ EJEMPLO D2.2: fuerza de atracción de un muelle de comportamiento lineal ====
---------
---------
<small>  
<small>  
[[Fitxer:EX D2-2-neut.png|200px|thumb|left|link=]]
[[Archivo:EX D2-2-neut.png|200px|thumb|left|link=]]
:La molla de comportament lineal actua entre les partícules <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> que es mouen dins de dues guies paral·leles. Per a <math>\mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2</math> , la molla està estirada i la força que exerceix entre els seus extrems és <math>\mathrm{F}_0</math>.<br>
:El muelle de comportamiento lineal actúa entre las partículas '''P''' y '''Q''' que se mueven dentro de dos guías paralelas. Para <math>\mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2</math>, el muelle está estirado y la fuerza que ejerce entre sus extremos es <math>\mathrm{F}_0</math>.  


:Per a <math>\mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2</math> , la llargària de la molla és L i la força <math>\mathrm{F}_0</math> és d’atracció. Per a <math>\mathrm{x}_1 \neq \mathrm{x}_2</math>, la llargària augmenta i la força d’atracció també.<br>
:Para <math>\mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2</math>, la longitud del muelle es L y la fuerza <math>\mathrm{F}_0</math> es de atracción. Para <math>\mathrm{x}_1 \neq \mathrm{x}_2</math>, la longitud aumenta y la fuerza de atracción también.


:La expresión de la fuerza del muelle para una configuración general como fuerza atractiva es:<br>


:L’expressió de la força de la molla per a una configuració general com a força atractiva és:<br>
<math>\mathrm{F}_\mathrm{at}^\mathrm{muella}=\mathrm{F}_0+k\Delta\rho=\mathrm{F}_0 + k [\rho(\mathrm{x}_1 \neq \mathrm{x}_2)-\rho(\mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2)]=\mathrm{F}_0 + k[\sqrt{\mathrm{L}^2+(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)^2}-\mathrm{L}]</math>.
 
 
<math>\mathrm{F}_\mathrm{at}^\mathrm{molla}=\mathrm{F}_0+k\Delta\rho=\mathrm{F}_0 + k [\rho(\mathrm{x}_1 \neq \mathrm{x}_2)-\rho(\mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2)]=\mathrm{F}_0 + k[\sqrt{\mathrm{L}^2+(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)^2}-\mathrm{L}]</math>.
</small>
</small>


Línea 214: Línea 209:
---------
---------
---------
---------
==D2.5 Interacció per mitjà d’amortidors==
==D2.5 Interacción a través de amortiguadores lineales==
Els amortidors lineals introdueixen forces atractives o repulsives entre els seus extrems en funció de la seva velocitat de deformació <math>\dot{\rho}</math>. Quan els extrems de l’amortidor s’allunyen, la força és atractiva; quan s’apropen, és repulsiva. A diferència de les molles, els amortidors no exerceixen cap força entre els seus extrems en situacions estàtiques.<br>


La força associada als amortidors lineals de comportament lineal és proporcional a aquesta velocitat <math>\dot{\rho}</math>:<br>
Los amortiguadores lineales introducen fuerzas atractivas o repulsivas entre sus extremos en función de su velocidad de deformación <math>\dot{\rho}</math>. Cuando los extremos del amortiguador se separan, la fuerza es atractiva; cuando se acercan, es repulsiva. A diferencia de los muelles, los amortiguadores no ejercen ninguna fuerza entre sus extremos en situaciones estáticas.
 
La fuerza asociada a los amortiguadores lineales de comportamiento lineal es proporcional a esa velocidad  <math>\dot{\rho}</math>:<br>


<math>\mathrm{F}_\mathrm{at}^\mathrm{amort}=c\dot{\rho}</math> , <math>\mathrm{F}_\mathrm{rep}^\mathrm{amort}=-c\dot{\rho}</math><br>
<math>\mathrm{F}_\mathrm{at}^\mathrm{amort}=c\dot{\rho}</math> , <math>\mathrm{F}_\mathrm{rep}^\mathrm{amort}=-c\dot{\rho}</math><br>


En els sistemes mecànics, els amortidors apareixen sovint en paral·lel amb una molla. En aquest cas, es formula la força d’acord amb el criteri que s’ha triat per a la molla. Quan no formen part d’un grup molla- amortidor, el criteri es fixa arbitràriament.
En los sistemas mecánicos, los amortiguadores aparecen a menudo en paralelo con un muelle. En este caso, la fuerza se formula de acuerdo con el criterio que se ha escogido para el muelle. Cuando no forman parte de un grupo muelle-amortiguador, el criterio se fija arbitrariamente.




====✏️ Exemple D2.3: força de repulsió d’un amortidor de comportament lineal ====
====✏️ EJEMPLO D2.4: fuerza de repulsión de un amortiguador de comportamiento lineal ====
---------
---------
<small>  
<small>  
[[Fitxer:EX D2-3-neut.png|200px|thumb|left|link=]]
[[Archivo:EX D2-3-neut.png|200px|thumb|left|link=]]
:La força de repulsió de l’amortidor s’obté a partir de l’allargament calculat a  <span style="text-decoration: underline;"> [[D2. Forces d’interacció entre partícules#✏️ Exemple D2.2: força d’atracció d’una molla de comportament lineal|'''l’exemple D2.2''']]</span> per derivació:<br>
:La fuerza de repulsión del amortiguador se obtiene a partir del alargamiento calculado en el <span style="text-decoration: underline;"> [[D2. Leyes fundacionales de la dinámica newtoniana#✏️ EJEMPLO D2.2: fuerza de atracción de un muelle de comportamiento lineal|'''ejemplo D2.2''']]</span> por derivación:
 


: <math>\rho=\sqrt{\mathrm{L}^2+(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)^2}\equiv \sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2} \Rightarrow \dot{\rho}= \frac{\mathrm{d}\rho}{\mathrm{d}\mathrm{z}}\frac{\mathrm{d}\mathrm{z}}{\mathrm{d}\mathrm{t}}=\frac{\mathrm{z}\dot{\mathrm{z}}}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2}}</math><br>
: <math>\rho=\sqrt{\mathrm{L}^2+(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)^2}\equiv \sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2} \Rightarrow \dot{\rho}= \frac{\mathrm{d}\rho}{\mathrm{d}\mathrm{z}}\frac{\mathrm{d}\mathrm{z}}{\mathrm{d}\mathrm{t}}=\frac{\mathrm{z}\dot{\mathrm{z}}}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2}}</math><br>


:<math>\mathrm{F}_\mathrm{rep}^\mathrm{amort}=-c \frac{\mathrm{z}\dot{\mathrm{z}}}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2}}=-c\frac{(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)(\dot{\mathrm{x}}_1-\dot{\mathrm{x}}_2)}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2})^2}}</math>
:<math>\mathrm{F}_\mathrm{rep}^\mathrm{amort}=-c \frac{\mathrm{z}\dot{\mathrm{z}}}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2}}=-c\frac{(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)(\dot{\mathrm{x}}_1-\dot{\mathrm{x}}_2)}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2})^2}}</math>
Línea 241: Línea 235:
---------
---------


==D2.6 Interacció per mitjà d’actuadors==
==D2.6 Interacción a través de actuadores lineales==
Els actuadors (o accionaments) lineals estan presents a la gran majoria de sistemes mecànics, i són responsables del control del seu moviment. En ser elements basats en fenòmens no estrictament mecànics, la seva formulació en el context de la dinàmica newtoniana no és possible. El tractament que se’ls dóna és diferent al dels altres elements intermedis. Es consideren dues situacions:<br>
Los actuadores lineales estan presentes en la gran mayoría de sistemas mecánicos, y son responsables del control de su movimiento. Al ser elementos basados en fenómenos no estrictamente mecánicos, su formulación en el contexto de la dinámica newtoniana no es posible. El tratamiento que se les da es diferente al de los otros elementos intermedios. Se consideran dos situaciones:<br>


* La força que introdueixen entre els seus extrems és una dada del problema: això vol dir que es coneix el seu valor al llarg del temps: <math>\mathrm{F}_\mathrm{ac.lin.}=\mathrm{F}_\mathrm{ac.lin.}(\ts)</math>. El moviment que produeixen, en aquest cas, és una incògnita del problema ('''Figura D2.6a''').<br>
* La fuerza que introducen entre sus extremos es un dato del problema: esto quiere decir que es conoce su valor a lo largo del tiempo: <math>\mathrm{F}_\mathrm{ac.lin.}=\mathrm{F}_\mathrm{ac.lin.}(\ts)</math>. El movimiento que producen, en este caso, es una incógnita del problema ('''Figura D2.6a''').


* La força que introdueixen entre els seus extrems és la necessària per garantir un moviment predeterminat conegut <math>\dot{\rho}(\ts)</math>. En aquest cas, aquesta força és una incògnita ('''Figura D2.6b''').<br>
* La fuerza que introducen entre sus extremos es la necesaria para garantizar un movimiento predeterminado conocido <math>\dot{\rho}(\ts)</math>. En este caso, esta fuerza es una incógnita ('''Figura D2.6b''').
 
[[Archivo:D2-6-cat-esp.png|500px|thumb|center|link=]]
[[Fitxer:D2-6-cat-esp.png|500px|thumb|center|link=]]
<center><small>'''Figura D2.6''' Actuador lineal entre dos partículas. (a) la fuerza que introduce es un dato, y el movimiento que provoca es una incógnita; (b) el movimiento que controla es predeterminado, y la fuerza que ha de ejercer para conseguirlo es una incógnita.</small></center>
<center><small>'''Figura D2.6''' Actuador lineal entre dues partícules. (a) la força que introdueix és una dada, i el moviment que en resulta és<br>
una incògnita; (b) el moviment que controla és predeterminat, i la força que ha d’exercir per aconseguir-lo és una incògnita.</small></center>




Línea 256: Línea 248:
--------
--------


==D2.7 Interaccions d’enllaç==
==D2.7 Interacciones de enlace==
Els enllaços restringeixen el moviment relatiu entre les partícules, entre partícules i superfícies, o entre sòlids. Les forces d'enllaç provenen de les petites deformacions dels elements intermedis que connecten les partícules, de les deformacions locals de la superfície o de la dels sòlids, respectivament. Aquest curs tracta de la dinàmica d’objectes rígids, i per tant aquestes deformacions (i conseqüentment les forces d’interacció associades) no es poden formular: són incògnites del problema dinàmic.<br>
Las fuerzas de enlace restringen los movimientos relativos entre las partículas, entre partículas y superficies, o entre sólidos. Estas fuerzas provienen de las pequeñas deformaciones de los elementos intermedios que conectan las partículas, de las deformaciones locales de la superficie o de la de los sólidos, respectivamente. Este curso trata de la dinámica de objetos rígidos, y por tanto estas deformaciones (y por consiguiente las fuerzas de interacción asociadas) no se pueden formular: son incógnitas del problema dinámico.  
 
Les forces d’enllaç s’adapten per tal de garantir les restriccions, però sempre dins d’uns rangs permesos. Més enllà d’aquests rangs, es diu que s’ha superat la '''condició límit''', i l’enllaç deixa d’actuar, i la força d’enllaç és substituïda per una força formulable o bé deixa d'haver-hi interacció.<br>


Quan un sistema conté enllaços, cal caracteritzar-los: veure quina direcció poden tenir les forces associades i quines són les condicions límit associades. Aquesta direcció és la de les restriccions cinemàtiques que és capaç de garantir.<br>
Las fuerzas de enlace se adaptan para garantizar las restricciones, pero siempre dentro de unos rangos permitidos. Más allá de estos rangos, se dice que se ha superado la '''condición límite''', el enlace deja de actuar, y la fuerza de enlace es sustituida por una fuerza formulable o bien deja de haber interacción.


Aquesta secció tracta de la '''caracterització de l’enllaç''' indirecte entre partícules per mitjà d’un fil, i el de l'enllaç directe entre una partícula i un sòlid. Els enllaços entre sòlids (directes i indirectes) es tracten a la <span style="text-decoration: underline;"> [[D3. Interaccions entre sòlids rígids#|'''unitat D3''']]</span>.<br>
Cuando un sistema contiene enlaces, hay que caracterizarlos: ver qué dirección pueden tener las fuerzas asociadas y cuáles son las condiciones límite asociadas. Esta dirección es la de las restricciones cinemáticas que es capaz de garantizar.


Esta sección trata de la '''caracterización del enlace''' indirecto entre partículas a través de un hilo, y del enlace directo entre una partícula y un sólido. Los enlaces entre sólidos (directos e indirectos) se tratan en la <span style="text-decoration: underline;"> [[D3. Interacciones entre sólidos rígidos#|'''unidad D3''']]</span>.


===Enllaç indirecte per mitjà de fils inextensibles===
===Enlace indirecto a través de hilos inextensibles===
Els fils inextensibles de massa negligible són elements intermedis que impedeixen que les partícules s’allunyin però no que s’apropin.<br>
Los hilos inextensibles de masa despreciable son elementos intermedios que impiden que las partículas se separen pero no que se acerquen. <br>


Considerem dues partícules <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> unides mitjançant un fil. Si amb les mans s’exerceix una força sobre cada partícula en el sentit adequat per intentar separar-les, el fil introdueix una força en sentit contrari per impedir-ho: és la força d’enllaç que es transmet entre <math>\mathbf{P}</math> i <math>\mathbf{Q}</math> per mitjà del fil, i és de tracció. Si les forces de les mans sobre les partícules tenen sentit contrari, el fil es destensa i no és capaç de garantir l’enllaç: per mitjà del fil una partícula pot estirar l’altra però no la pot empènyer. Per tant, la força de tracció no pot ser negativa: si després de resoldre un problema es conclou que la força necessària per mantenir l’enllaç per mitjà del fil s’ha de fer negativa (<math>\mathrm{F}_\mathrm{fil}<0</math>), això indica que l’enllaç ha deixat d’actuar (el fil ha perdut tensió i és com si no hi fos, '''Figura D2.7a'''). Es  tracta d’un '''enllaç unilateral'''.<br>
Consideremos dos partículas '''P''' y '''Q''' unidas mediante un hilo. Si con las manos se ejerce una fuerza sobre cada partícula en el sentido adecuado para intentar separarlas, el hilo introduce una fuerza en sentido contrario per impedirlo: es la fuerza de enlace que se transmite entre '''P''' y '''Q''' a través del hilo, y es de tracción. Si las fuerzas de las manos sobre las partículas tienen sentido contrario, el hilo se destensa y no es capaz de garantizar el enlace: a través del hilo una partícula puede estirar a la otra pero no la puede empujar. Por tanto, la fuerza de tracción no puede ser negativa: si después de resolver un problema se concluye que la fuerza necesaria para mantener el enlace a través del hilo tiene hacerse negativa (<math>\mathrm{F}_\mathrm{hilo}<0</math>), eso indica que el enlace ha dejado de actuar (el hilo ha perdido tensión y es como si no estuviese, '''Figura D2.7a'''). Se trata de un '''enlace unilateral'''.


Per altra banda, el fil permet el moviment de <math>\mathbf{P}</math> (de <math>\mathbf{Q}</math>) sobre una superfície esfèrica centrada a <math>\mathbf{Q}</math> (a <math>\mathbf{P}</math>): en les direccions tangents a aquestes superfícies, el fil no pot introduir cap força ('''Figura D2.7b'''). En altres paraules: la força d’enllaç és ortogonal al moviment relatiu permès:<br>
Por otro lado, el hilo permite el movimiento de '''P''' (de '''Q''') sobre una superficie esférica centrada en '''Q''' (en '''P'''): en las direcciones tangentes a estas superficies, el hilo no puede introducir ninguna fuerza ('''Figura D2.7b'''). En otras palabras: la fuerza de enlace es ortogonal al movimiento relativo permitido:


<math>\overline{\mathbf{F}}_{\rightarrow \mathrm{P}} \cdot \overline{\mathbf{V}}_{\mathrm{RTQ }}(\mathbf{P})=0, \overline{\mathbf{F}}_{\rightarrow \mathrm{Q}} \cdot \overline{\mathbf{V}}_{\mathrm{RTP }}(\mathbf{Q})=0 </math>
<math>\overline{\mathbf{F}}_{\rightarrow \mathrm{P}} \cdot \overline{\mathbf{V}}_{\mathrm{RTQ }}(\mathbf{P})=0, \overline{\mathbf{F}}_{\rightarrow \mathrm{Q}} \cdot \overline{\mathbf{V}}_{\mathrm{RTP }}(\mathbf{Q})=0 </math>


[[Fitxer:D2-7-cat.png|500px|thumb|center|link=]]
[[Archivo:D2-7-esp.png|500px|thumb|center|link=]]
<center><small>'''Figura D2.7''' Caracterització i condició límit de l’enllaç indirecte per mitjà d’un fil inextensible.</small></center><br>
<center><small>'''Figura D2.7''' Caracterización y condición límite del enlace indirecto a través de un hilo inextensible.</small></center><br>


La condició límit en aquest tipus d’enllaç l’estableix el límit de ruptura del fil: per a cada tipus de material, existeix una força (<math>\mathrm{F}_{\mathrm{ruptura}}</math>) a partir de la qual el fil es trenca. Si en resoldre un problema de dinàmica on intervé un fil es detecta que la força per garantir l’enllaç és més gran que aquest valor límit (<math>\mathrm{F}_{\mathrm{fil}}>\mathrm{F}_{\mathrm{ruptura}}</math>) , cal refer el problema suprimint el fil (la qual cosa augmenta el nombre de GL del sistema que s’estudia).
La condición límite en este tipo de enlace la establece el límite de ruptura del hilo: para cada tipo de material, existe una fuerza (<math>\mathrm{F}_{\mathrm{ruptura}}</math>) a partir de la cual el hilo se rompe. Si al resolver un problema de dinámica donde interviene un hilo se detecta que la fuerza para garantizar el enlace es mayor que este valor límite (<math>\mathrm{F}_{\mathrm{hilo}}>\mathrm{F}_{\mathrm{ruptura}}</math>), hay que rehacer el problema suprimiendo el hilo (cosa que aumenta el número de GL del sistema que se estudia).





Revisión del 16:01 18 ene 2025

[math]\displaystyle{ \newcommand{\uvec}{\overline{\textbf{u}}} \newcommand{\vvec}{\overline{\textbf{v}}} \newcommand{\evec}{\overline{\textbf{e}}} \newcommand{\Omegavec}{\overline{\mathbf{\Omega}}} \newcommand{\velang}[2]{\Omegavec^{\textrm{#1}}_{\textrm{#2}}} \newcommand{\Alfavec}{\overline{\mathbf{\alpha}}} \newcommand{\accang}[2]{\Alfavec^{\textrm{#1}}_{\textrm{#2}}} \newcommand{\cs}{\textrm{c}} \newcommand{\ds}{\textrm{d}} \newcommand{\ms}{\textrm{m}} \newcommand{\ts}{\textrm{t}} \newcommand{\us}{\textrm{u}} \newcommand{\vs}{\textrm{v}} \newcommand{\Fs}{\textrm{F}} \newcommand{\Rs}{\textrm{R}} \newcommand{\Ts}{\textrm{T}} \newcommand{\Ls}{\textrm{L}} \newcommand{\Ns}{\textrm{N}} \newcommand{\Bs}{\textrm{B}} \newcommand{\es}{\textrm{e}} \newcommand{\fs}{\textrm{f}} \newcommand{\is}{\textrm{i}} \newcommand{\js}{\textrm{j}} \newcommand{\rs}{\textrm{r}} \newcommand{\Os}{\textbf{O}} \newcommand{\Gs}{\textbf{G}} \newcommand{\Cbf}{\textbf{C}} \newcommand{\Or}{\Os_\Rs} \newcommand{\Qs}{\textbf{Q}} \newcommand{\Cs}{\textbf{C}} \newcommand{\Ps}{\textbf{P}} \newcommand{\Ss}{\textbf{S}} \newcommand{\deg}{^\textsf{o}} \newcommand{\xs}{\textsf{x}} \newcommand{\ys}{\textsf{y}} \newcommand{\zs}{\textsf{z}} \newcommand{\dert}[2]{\left.\frac{\ds{#1}}{\ds\ts}\right]_{\textrm{#2}}} \newcommand{\ddert}[2]{\left.\frac{\ds^2{#1}}{\ds\ts^2}\right]_{\textrm{#2}}} \newcommand{\vec}[1]{\overline{#1}} \newcommand{\vecbf}[1]{\overline{\textbf{#1}}} \newcommand{\vecdot}[1]{\overline{\dot{#1}}} \newcommand{\OQvec}{\vec{\Os\Qs}} \newcommand{\QPvec}{\vec{\Qs\Ps}} \newcommand{\OPvec}{\vec{\Os\textbf{P}}} \newcommand{\OCvec}{\vec{\Os\Cs}} \newcommand{\OGvec}{\vec{\Os\Gs}} \newcommand{\abs}[1]{\left|{#1}\right|} \newcommand{\braq}[2]{\left\{{#1}\right\}_{\textrm{#2}}} \newcommand{\vector}[3]{ \begin{Bmatrix} {#1}\\ {#2}\\ {#3} \end{Bmatrix}} \newcommand{\vecdosd}[2]{ \begin{Bmatrix} {#1}\\ {#2} \end{Bmatrix}} \newcommand{\vel}[2]{\vvec_{\textrm{#2}} (\textbf{#1})} \newcommand{\acc}[2]{\vecbf{a}_{\textrm{#2}} (\textbf{#1})} \newcommand{\accs}[2]{\vecbf{a}_{\textrm{#2}}^{\textrm{s}} (\textbf{#1})} \newcommand{\accn}[2]{\vecbf{a}_{\textrm{#2}}^{\textrm{n}} (\textbf{#1})} \newcommand{\velo}[1]{\vvec_{\textrm{#1}}} \newcommand{\accso}[1]{\vecbf{a}_{\textrm{#1}}^{\textrm{s}}} \newcommand{\accno}[1]{\vecbf{a}_{\textrm{#1}}^{\textrm{n}}} \newcommand{\re}[2]{\Re_{\textrm{#2}}(\textbf{#1})} \newcommand{\psio}{\dot{\psi}_0} \newcommand{\Pll}{\textbf{P}_\textrm{lliure}} \newcommand{\agal}[1]{\vecbf{a}_{\textrm{Gal}} (#1)} \newcommand{\angal}[1]{\vecbf{a}_{\textrm{NGal}} (#1)} \newcommand{\vgal}[1]{\vecbf{v}_{\textrm{Gal}} (#1)} }[/math]

La segunda ley de Newton se puede utilizar para predecir la aceleración de una partícula P cuando se conocen todas las fuerzas de interacción que el resto de partículas (Q) ejercen sobre ella ([math]\displaystyle{ \sum_{\mathrm{Q}} \overline{\mathbf{F}}_{\mathrm{Q} \rightarrow \mathrm{P}} }[/math]), o para calcular las que hacen falta para garantizar un movimiento predeterminado ([math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{O}_\Rs\mathbf{P}}(\ts) }[/math]).


Esta sección trata de las fuerzas de interacción entre partículas, tanto formulables como no formulables. Formular una interacción es encontrar una expresión matemática que permita calcular su valor en cada instante a partir del conocimiento del estado mecánico de las partículas y de constantes asociadas al tipo de fenómeno de interacción. Cuando una fuerza no es formulable, es una incógnita del problema dinámico.




D2.1 Dependencia cinemática de las fuerzas de interacción

De acuerdo con el Principio de la Determinación, a cada instante de tiempo t las fuerzas de interacción entre dos partículas P y Q solo pueden depender de la posición y la velocidad de las partículas en ese instante de tiempo:

[math]\displaystyle{ \ms_\mathrm{p} \overline{\mathbf{a}}_{\mathrm{R}}(\mathbf{P}, \mathrm{t})=\overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}}\left(\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}}(\mathrm{t}), \overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}}(\mathrm{t}), \overline{\mathbf{v}}_\mathrm{Gal}(\mathbf{P}, \mathrm{t}), \overline{\mathbf{v}}_\mathrm{Gal}(\mathbf{Q}, \mathrm{t})\right)=-\mathrm{m}_{\mathbf{Q}} \overline{\mathbf{a}}_{\mathrm{R}}(\mathbf{Q}, \mathrm{t}) . }[/math]

El Principio de Relatividad de Galileo (equivalencia de las referencias galileanas para la formulación de la dinámica) impone restricciones al tipo de dependencia de [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}} }[/math] en posiciones y velocidades:

  • La homogeneidad del espacio en referencias galileanas impide que [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}} }[/math] dependa de las posiciones [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}} }[/math] y [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}} }[/math] por separado, pero permite la dependencia en su diferencia [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{P}\Qs}(=\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{Q}}-\overline{\mathbf{O}_\mathrm{Gal} \mathbf{P}}) }[/math].
  • La isotropía del espacio en referencias galileanas impide que [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}} }[/math] dependa de las velocidades de P y Q por separado (ya que [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal1 }}(\mathbf{P}, \mathbf{Q}) \neq \overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal2 }}(\mathbf{P}, \mathbf{Q}) }[/math]), pero permite que dependa de su diferencia: [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {Gal }}(\mathbf{Q}) \equiv \Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\mathrm{Gal}} }[/math]. El vector [math]\displaystyle{ \Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall \mathrm{Gal}} }[/math] es el mismo independientemente de la referencia Gal (por eso se ha puesto el subíndice [math]\displaystyle{ \forall }[/math]Gal', que quiere decir “para toda referencia Gal”). En general, [math]\displaystyle{ \Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\text {Gal }} }[/math] tiene una componente paralela a [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{P Q}} }[/math], y una perpendicular a [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{P Q}} }[/math]: [math]\displaystyle{ \Delta \overline{\mathbf{v}}_{\forall\mathrm{Gal}}=\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\| \overline{\mathbf{P Q}}}+\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\perp \overline{\mathbf{P Q}}} \equiv \Delta \overline{\mathbf{v}}_\rho+\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\mathrm{n}} }[/math]. Pero la isotropía del espacio tampoco permite que [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{F}}_{\mathbf{Q} \rightarrow \mathbf{P}} }[/math] dependa de una dirección que no sea [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{P Q}} }[/math] (como se ha visto cuando se ha presentado la Tercera Ley de Newton). Por tanto, se acepta la dependencia en el vector pero solo en el valor de [math]\displaystyle{ \left|\Delta \overline{\mathbf{v}}_{\mathrm{n}}\right| }[/math] (aunque usualmente esta última dependencia no aparece).

💭 Demostración ➕

Consideremos dos referencias galileanas cualesquiera RGal1 y RGal2. La velocidad de las partículas P y Q respecto a RGal2 se puede expresar a partir de la que tienen en la referencia RGal1 mediante una composición de velocidades. Si AB=RGal2 y REL=RGal1:

[math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q})=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{P})+\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P} \in \text { RGal1 })-\left[\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{Q})+\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q} \in \text { RGal1 })\right]= }[/math]

[math]\displaystyle{ =\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{Q})+\left[\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P} \in \text { RGal1 })-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q} \in \text { RGal1 })\right] }[/math]

Al ser galileanas las dos referencias, su movimiento relativo es de translación [math]\displaystyle{ \left(\bar{\Omega}_{\mathrm{RGal1}}^{\mathrm{RGal2}}=\overline{0}\right) }[/math], y por tanto [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P} \in \text { RGal1 })=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q} \in \text { RGal1 }) . }[/math]

Finalmente: [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal2 }}(\mathbf{Q})=\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{P})-\overline{\mathbf{v}}_{\text {RGal1 }}(\mathbf{Q}) }[/math].

La Figura D2.1 resume todas estas restricciones.

D2-1-neut.png
Figura D2.1 Dependencias aceptables de las fuerzas de interacción en posiciones y velocidades




D2.2 Clasificación de las fuerzas de interacción

Si en el universo solo hubiera partículas sin dimensiones y sin elementos de conexión entre ellas, la lista de interacciones posibles sería muy reducida: en el ámbito mecánico, solo se podría hablar de la fuerza de atracción gravitatoria, que se produce “a distancia” . Hablar de interacción de contacto entre partículas ([math]\displaystyle{ \rho = 0 }[/math]) no es posible: si P y Q “se ponen en contacto”, al estar la ubicación de cada una de ellas definida por un punto, no queda determinada la dirección de la interacción. Por otro lado, dos partículas no pueden ocupar un mismo punto del espacio.

Estrictamente hablando, pues, solo se puede hablar de interacción de contacto entre una partícula P y una partícula Q que pertenece a un sólido rígido [math]\displaystyle{ \mathrm{S}_\mathbf{Q} }[/math], o entre partículas P y Q si ambas pertenecen a sólidos rígidos [math]\displaystyle{ \mathrm{S}_\mathbf{P} }[/math] y [math]\displaystyle{ \mathrm{S}_\mathbf{Q} }[/math]. Estas interacciones se tratan en la unidad D3.

Cuando P y Q interaccionan a distancia [math]\displaystyle{ \rho \gt 0 }[/math], se habla de interacción directa. Si no están en contacto ([math]\displaystyle{ \rho \gt 0 }[/math]) pero entre ellas existe un elemento que hace de intermediario, se habla de interacción indirecta a través del elemento. En dinámica, se consideran elementos intermedios (EI) todos los que son de masa despreciable comparada con la de las partículas P y Q (si no forman parte de ningún sólido rígido) o con la de los sólidos a los que pertenecen.

Las fuerzas que se transmiten entre P y Q a través de estos elementos cumplen el Principi d’Acció-Reacció: tienen el mismo valor, la misma dirección [math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{PQ}} }[/math] pero sentidos opuestos (Figura D2.2).

D2-2-esp.png
Figura D2.2 Fuerza que se transmite a través de un elemento intermedio entre dos partículas P y Q

Los elementos intermedios se tratan como una caja negra: las fuerzas que introducen entre sus extremos provienen de deformaciones y de fenómenos que estan fuera del alcance del modelo de sólido rígido que se considera en este curso (por ejemplo, fenómenos ligados a la dinámica de fluidos, termodinámicos o electromagnéticos), y por tanto no se estudia lo que sucede en su interior sino que se busca solo una descripción fenomenológica de sus consecuencias en las partículas entre las que actúan.

En este curso, se consideran cuatro elementos intermedios entre partículas:

  • Muelles: las fuerzas que introducen entre dos partículas provienen de su deformación; estas fuerzas pueden ser de atracción o de repulsión (en este caso, pueden estar condicionadas al guiado del elemento para que no se doblen lateralmente), y permiten movimientos relativos entre P y Q de cualquier signo.
  • Amortiguadores: introducen fuerzas, asociadas a menudo a la viscosidad de fluidos, que se oponen al movimiento relativo entre P y Q ; en ausencia de movimiento relativo inicial ([math]\displaystyle{ \dot{\rho}_\mathrm{inic}=0 }[/math]), estos elementos no introducen ninguna fuerza.
  • Actuadores lineales: su funcionamiento se basa en fenómenos muy diversos, según si se trata de actuadores hidráulicos, neumáticos, eléctricos o magnéticos; ejercen fuerzas que pueden ser predeterminadas (es decir, que se conocen a lo largo del tiempo: [math]\displaystyle{ \mathrm{F}_\mathrm{acc.lin}(\ts) }[/math] es un dato del problema) o las adecuadas para controlar movimientos relativos predeterminados [math]\displaystyle{ \dot{\rho}(\ts) }[/math], tanto de acercamiento como de separación;
  • Hilos inextensibles: impiden que las partículas se separen (impiden [math]\displaystyle{ \dot{\rho} \gt 0 }[/math]) pero no que se acerquen (permiten [math]\displaystyle{ \dot{\rho} \lt 0 }[/math]). Al tratarse de un elemento intermedio que prohíbe un movimiento, la fuerza que introduce se llama fuerza de restricción o de enlace.

La Figura D2.3 clasifica las interacciones entre partículas que se consideran en este curso, según si son directas o indirectas, formulables o no formulables.

D2-3-esp.png
Figura D2.3 Clasificación de interacciones entre dos partículas.




D2.3 Atracción gravitatoria

La fuerza de interacción gravitatoria (ley de gravitación universal) fue formulada por Newton. Es una fuerza de atracción, y es inversamente proporcional al cuadrado de la distancia entre las partículas (Figura D2.4). Se trata de una formulación empírica: se basa en observaciones astronómicas acumuladas durante muchos años.

D2-4-esp.png
Figura D2.4 Formulación de la fuerza de atracción gravitatoria.

[math]\displaystyle{ \mathrm{G}_0 }[/math] es la constante gravitatoria universal, y su valor es [math]\displaystyle{ \mathrm{G}_0=6,67\cdot 10^{-11} \mathrm{m}^3/(\mathrm{Kg}\cdot \mathrm{s}^2) }[/math]

La distancia entre partículas ([math]\displaystyle{ \rho }[/math]) se tiene que expresar en función de las coordenadas que se hayan escogido para describir la configuración del sistema.

✏️ EJEMPLO D2.1: atracción gravitatoria entre dos satélites


EX D2-1-cat-esp.png
Dos satélites P y Q, modelizados como partículas de masas [math]\displaystyle{ \ms_\Ps }[/math] y [math]\displaystyle{ \ms_\mathrm{Q} }[/math], describen en un mismo plano órbitas circulares de radios [math]\displaystyle{ \rs_\Ps }[/math] y [math]\displaystyle{ \rs_\mathrm{Q} }[/math], respectivamente, alrededor de un planeta. La configuración del sistema se describe mediante los ángulos [math]\displaystyle{ \theta_\Ps }[/math] y [math]\displaystyle{ \theta_\mathrm{Q} }[/math].
La fuerza gravitatoria que se ejercen mutuamente es:
[math]\displaystyle{ \rho=|\overline{\mathbf{P Q}}|=|\overline{\mathbf{O Q}}-\overline{\mathbf{O P}}|=\sqrt{\left(\rs_\mathrm{Q} \sin \theta_\mathrm{Q}-\rs_\Ps \sin \theta_\Ps\right)^2+\left(\rs_\mathrm{Q} \cos \theta_\mathrm{Q}-\rs_\Ps \cos \theta_\Ps\right)^2}=\sqrt{\rs_\mathrm{Q}^2+\rs_\Ps^2-2 \rs_\mathrm{Q} \rs_\Ps \sin \left(\theta_\mathrm{Q}+\theta_\Ps\right)} }[/math]
[math]\displaystyle{ \mathrm{F}_{\Ps \leftrightarrow \mathrm{Q}}^{\text {grav }}=\mathrm{G}_0 \frac{\ms^2}{\rs_\mathrm{Q}^2+\rs_\Ps^2-2 \rs_\mathrm{Q} \rs_\Ps \cos \left(\theta_\Ps-\theta_\mathrm{Q}\right)} }[/math]




D2.4 Interacción a través de muelles lineales

Los muelles introducen fuerzas atractivas o repulsivas entre sus extremos en función de su deformación. A partir de su longitud natural [math]\displaystyle{ \rho_\mathrm{nat} }[/math] (para la que no es produce fuerza alguna entre los extremes del muelle), un alargamiento ([math]\displaystyle{ \rho-\rho_\mathrm{nat} \gt 0 }[/math]) provoca fuerzas atractivas mientras que un acortamiento ([math]\displaystyle{ \rho-\rho_\mathrm{nat} \lt 0 }[/math]) las provoca repulsivas.

La formulación matemática de estas fuerzas se obtiene de manera empírica a partir de ensayos que miden la fuerza en función del cambio de longitud. Habitualmente, se parte de una configuración estática en la que la longitud [math]\displaystyle{ \rho_0 }[/math] del muelle no tiene por qué coincidir con la natural. Si [math]\displaystyle{ \rho_0 \gt \rho_\mathrm{nat} }[/math], la fuerza [math]\displaystyle{ \mathrm{F}_0 }[/math] entre los extremos del muelle para esta configuración es atractiva. En caso contrario ([math]\displaystyle{ \rho_0 \lt \rho_\mathrm{nat} }[/math]), [math]\displaystyle{ \mathrm{F}_0 }[/math] es repulsiva.

Los muelles lineales que se consideran en este curso son de comportamiento lineal: la variación de fuerza [math]\displaystyle{ \Delta\mathrm{F} }[/math] a partir del valor de referencia ([math]\displaystyle{ \Delta\mathrm{F}=\mathrm{F}-\mathrm{F}_0 }[/math]) es proporcional a la variación de longitud [math]\displaystyle{ \Delta\rho=\rho-\rho_0 }[/math] a través de una constante k

Un muelle que forma parte de un sistema mecánico puede introducir fuerzas atractivas y repulsivas a lo largo de su funcionamiento. A pesar de eso, estas fuerzas se dibujan con un criterio único (atractivas o repulsivas), y se formulan de manera que su valor puede tener signo positivo o negativo. De esta manera, con un único dibujo se pueden reproducir fuerzas tanto atractivas como repulsivas (Figura D2.5).

D2-5-esp.png
Figura D2.5 Formulación de la fuerza de atracción (a) o repulsión (b) de una muelle lineal de comportamiento lineal.


✏️ EJEMPLO D2.2: fuerza de atracción de un muelle de comportamiento lineal


EX D2-2-neut.png
El muelle de comportamiento lineal actúa entre las partículas P y Q que se mueven dentro de dos guías paralelas. Para [math]\displaystyle{ \mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2 }[/math], el muelle está estirado y la fuerza que ejerce entre sus extremos es [math]\displaystyle{ \mathrm{F}_0 }[/math].
Para [math]\displaystyle{ \mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2 }[/math], la longitud del muelle es L y la fuerza [math]\displaystyle{ \mathrm{F}_0 }[/math] es de atracción. Para [math]\displaystyle{ \mathrm{x}_1 \neq \mathrm{x}_2 }[/math], la longitud aumenta y la fuerza de atracción también.
La expresión de la fuerza del muelle para una configuración general como fuerza atractiva es:

[math]\displaystyle{ \mathrm{F}_\mathrm{at}^\mathrm{muella}=\mathrm{F}_0+k\Delta\rho=\mathrm{F}_0 + k [\rho(\mathrm{x}_1 \neq \mathrm{x}_2)-\rho(\mathrm{x}_1=\mathrm{x}_2)]=\mathrm{F}_0 + k[\sqrt{\mathrm{L}^2+(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)^2}-\mathrm{L}] }[/math].




D2.5 Interacción a través de amortiguadores lineales

Los amortiguadores lineales introducen fuerzas atractivas o repulsivas entre sus extremos en función de su velocidad de deformación [math]\displaystyle{ \dot{\rho} }[/math]. Cuando los extremos del amortiguador se separan, la fuerza es atractiva; cuando se acercan, es repulsiva. A diferencia de los muelles, los amortiguadores no ejercen ninguna fuerza entre sus extremos en situaciones estáticas.

La fuerza asociada a los amortiguadores lineales de comportamiento lineal es proporcional a esa velocidad [math]\displaystyle{ \dot{\rho} }[/math]:

[math]\displaystyle{ \mathrm{F}_\mathrm{at}^\mathrm{amort}=c\dot{\rho} }[/math] , [math]\displaystyle{ \mathrm{F}_\mathrm{rep}^\mathrm{amort}=-c\dot{\rho} }[/math]

En los sistemas mecánicos, los amortiguadores aparecen a menudo en paralelo con un muelle. En este caso, la fuerza se formula de acuerdo con el criterio que se ha escogido para el muelle. Cuando no forman parte de un grupo muelle-amortiguador, el criterio se fija arbitrariamente.


✏️ EJEMPLO D2.4: fuerza de repulsión de un amortiguador de comportamiento lineal


EX D2-3-neut.png
La fuerza de repulsión del amortiguador se obtiene a partir del alargamiento calculado en el ejemplo D2.2 por derivación:
[math]\displaystyle{ \rho=\sqrt{\mathrm{L}^2+(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)^2}\equiv \sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2} \Rightarrow \dot{\rho}= \frac{\mathrm{d}\rho}{\mathrm{d}\mathrm{z}}\frac{\mathrm{d}\mathrm{z}}{\mathrm{d}\mathrm{t}}=\frac{\mathrm{z}\dot{\mathrm{z}}}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2}} }[/math]
[math]\displaystyle{ \mathrm{F}_\mathrm{rep}^\mathrm{amort}=-c \frac{\mathrm{z}\dot{\mathrm{z}}}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{z}^2}}=-c\frac{(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2)(\dot{\mathrm{x}}_1-\dot{\mathrm{x}}_2)}{\sqrt{\mathrm{L}^2+\mathrm{(\mathrm{x}_1-\mathrm{x}_2})^2}} }[/math]




D2.6 Interacción a través de actuadores lineales

Los actuadores lineales estan presentes en la gran mayoría de sistemas mecánicos, y son responsables del control de su movimiento. Al ser elementos basados en fenómenos no estrictamente mecánicos, su formulación en el contexto de la dinámica newtoniana no es posible. El tratamiento que se les da es diferente al de los otros elementos intermedios. Se consideran dos situaciones:

  • La fuerza que introducen entre sus extremos es un dato del problema: esto quiere decir que es conoce su valor a lo largo del tiempo: [math]\displaystyle{ \mathrm{F}_\mathrm{ac.lin.}=\mathrm{F}_\mathrm{ac.lin.}(\ts) }[/math]. El movimiento que producen, en este caso, es una incógnita del problema (Figura D2.6a).
  • La fuerza que introducen entre sus extremos es la necesaria para garantizar un movimiento predeterminado conocido [math]\displaystyle{ \dot{\rho}(\ts) }[/math]. En este caso, esta fuerza es una incógnita (Figura D2.6b).
D2-6-cat-esp.png
Figura D2.6 Actuador lineal entre dos partículas. (a) la fuerza que introduce es un dato, y el movimiento que provoca es una incógnita; (b) el movimiento que controla es predeterminado, y la fuerza que ha de ejercer para conseguirlo es una incógnita.




D2.7 Interacciones de enlace

Las fuerzas de enlace restringen los movimientos relativos entre las partículas, entre partículas y superficies, o entre sólidos. Estas fuerzas provienen de las pequeñas deformaciones de los elementos intermedios que conectan las partículas, de las deformaciones locales de la superficie o de la de los sólidos, respectivamente. Este curso trata de la dinámica de objetos rígidos, y por tanto estas deformaciones (y por consiguiente las fuerzas de interacción asociadas) no se pueden formular: son incógnitas del problema dinámico.

Las fuerzas de enlace se adaptan para garantizar las restricciones, pero siempre dentro de unos rangos permitidos. Más allá de estos rangos, se dice que se ha superado la condición límite, el enlace deja de actuar, y la fuerza de enlace es sustituida por una fuerza formulable o bien deja de haber interacción.

Cuando un sistema contiene enlaces, hay que caracterizarlos: ver qué dirección pueden tener las fuerzas asociadas y cuáles son las condiciones límite asociadas. Esta dirección es la de las restricciones cinemáticas que es capaz de garantizar.

Esta sección trata de la caracterización del enlace indirecto entre partículas a través de un hilo, y del enlace directo entre una partícula y un sólido. Los enlaces entre sólidos (directos e indirectos) se tratan en la unidad D3.

Enlace indirecto a través de hilos inextensibles

Los hilos inextensibles de masa despreciable son elementos intermedios que impiden que las partículas se separen pero no que se acerquen.

Consideremos dos partículas P y Q unidas mediante un hilo. Si con las manos se ejerce una fuerza sobre cada partícula en el sentido adecuado para intentar separarlas, el hilo introduce una fuerza en sentido contrario per impedirlo: es la fuerza de enlace que se transmite entre P y Q a través del hilo, y es de tracción. Si las fuerzas de las manos sobre las partículas tienen sentido contrario, el hilo se destensa y no es capaz de garantizar el enlace: a través del hilo una partícula puede estirar a la otra pero no la puede empujar. Por tanto, la fuerza de tracción no puede ser negativa: si después de resolver un problema se concluye que la fuerza necesaria para mantener el enlace a través del hilo tiene hacerse negativa ([math]\displaystyle{ \mathrm{F}_\mathrm{hilo}\lt 0 }[/math]), eso indica que el enlace ha dejado de actuar (el hilo ha perdido tensión y es como si no estuviese, Figura D2.7a). Se trata de un enlace unilateral.

Por otro lado, el hilo permite el movimiento de P (de Q) sobre una superficie esférica centrada en Q (en P): en las direcciones tangentes a estas superficies, el hilo no puede introducir ninguna fuerza (Figura D2.7b). En otras palabras: la fuerza de enlace es ortogonal al movimiento relativo permitido:

[math]\displaystyle{ \overline{\mathbf{F}}_{\rightarrow \mathrm{P}} \cdot \overline{\mathbf{V}}_{\mathrm{RTQ }}(\mathbf{P})=0, \overline{\mathbf{F}}_{\rightarrow \mathrm{Q}} \cdot \overline{\mathbf{V}}_{\mathrm{RTP }}(\mathbf{Q})=0 }[/math]

D2-7-esp.png
Figura D2.7 Caracterización y condición límite del enlace indirecto a través de un hilo inextensible.


La condición límite en este tipo de enlace la establece el límite de ruptura del hilo: para cada tipo de material, existe una fuerza ([math]\displaystyle{ \mathrm{F}_{\mathrm{ruptura}} }[/math]) a partir de la cual el hilo se rompe. Si al resolver un problema de dinámica donde interviene un hilo se detecta que la fuerza para garantizar el enlace es mayor que este valor límite ([math]\displaystyle{ \mathrm{F}_{\mathrm{hilo}}\gt \mathrm{F}_{\mathrm{ruptura}} }[/math]), hay que rehacer el problema suprimiendo el hilo (cosa que aumenta el número de GL del sistema que se estudia).


Enllaç directe entre una partícula [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] i un sòlid rígid [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math] llis

La presència del sòlid [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math], en contacte amb la partícula [math]\displaystyle{ \Ps }[/math], és un obstacle per a certs moviments de [math]\displaystyle{ \Ps }[/math]. La força d’enllaç de [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math] sobre [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] és la descripció dinàmica d’aquest obstacle.

L’anàlisi cinemàtica de [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] per caracteritzar la força l’enllaç es fa des de [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math], que és l’element responsable d’aquesta força. Això permet emfatitzar les direccions dels moviments de [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] per a les quals [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math] constitueix un obstacle: són les direccions en les quals apareix un valor nul de velocitat.

La Figura D2.8 presenta la caracterització del contacte entre [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] i [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math] quan el sòlid és llis. Es tracta d’un enllaç unilateral: la força d’enllaç sobre la partícula en la direcció normal a la superfície en el punt de contacte només pot ser repulsiva, doncs no és capaç de retenir la partícula cas que alguna interacció la vulgui allunyar del sòlid. Igual que en el cas d’enllaços indirectes entre partícules per mitjà de fils inextensibles, hi ha una condició d’ortogonalitat entre la força d’enllaç i la velocitat permesa de [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] respecte de S. El fet que hi hagi lliscament implica que es permet el moviment de [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] respecte de [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math] en qualsevol direcció del pla tangent al sòlid en el punt de contacte: el contacte no introdueix cap component de força en aquestes direccions.


thumb|center|500px|link=

Figura D2.8 Ortogonalitat de la força de l’enllaç i la velocitat relativa de [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] respecte de la superfície llisa del sòlid [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math].

Enllaç directe entre una partícula [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] i un sòlid rígid [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math] rugós

Quan la superfície del sòlid S és rugosa i la partícula [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] no hi llisca (Figura D2.9), la força d’enllaç pot tenir components no nul·les en les dues direccions tangencials. A diferència de la força normal, aquestes components poden tenir qualsevol signe, però la seva resultant no pot superar un valor màxim [math]\displaystyle{ \sqrt{\Fs_1^2 + \Fs_2^2}\leq\Fs_{\text{t, màx}}^{\text{enllaç}} }[/math]. En el model de frec sec, aquest valor depèn de la rugositat: com més rugosa la superfície, més alt el valor màxim (D2.8 Fricció).

thumb|center|500px|link=

Figura D2.9 Ortogonalitat de la força de l’enllaç i la velocitat relativa de [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] respecte de la superfície rugosa del sòlid [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math].

D2.8 Fricció

Quan la partícula [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] es mou respecte de la superfície rugosa del sòlid S, la força tangencial no és d'enllaç sinó de fricció, i és sempre oposada a la velocitat de [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] respecte de S: [math]\displaystyle{ \vec{\Fs}_{\Ss\rightarrow\Ps}^\text{fricció} = |\vec{\Fs}_{\Ss\rightarrow\Ps}^\text{fricció}|\frac{\vel{P}{S}}{|\vel{P}{S}|} }[/math].

Hi ha diversos models per formular el valor de [math]\displaystyle{ \vec{\Fs}_{\Ss\rightarrow\Ps}^\text{fricció} }[/math], segons les característiques del contacte entre [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] i S.

Model de frec sec de Coulomb

La rugositat de la superfície de S es descriu mitjançant coeficients de fricció. Quan la rugositat és isòtropa (igual en totes les direccions) es defineixen dos coeficients de fricció:

  • coeficient de fricció estàtic [math]\displaystyle{ \mu_\es }[/math]: defineix el valor màxim (condició límit) de la força tangencial d'enllaç: [math]\displaystyle{ \vec{\Fs}_\text{t, màx}^\text{enllaç} = \mu_\es\Ns }[/math]. Si per garantir que [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] no llisca sobre S cal una força superior a F, el lliscament es produeix i apareix la força de fricció [math]\displaystyle{ \vec{\Fs}_{\Ss\rightarrow\Ps}^\text{fricció} }[/math] (Figura D2.10a)
  • coeficient de fricció dinàmic [math]\displaystyle{ \mu_\ds }[/math]: defineix el valor de la força de fricció [math]\displaystyle{ |\vec{\Fs}_{\Ss\rightarrow\Ps}^\text{fricció}| = \mu_\ds\Ns }[/math] (Figura D2.10b)

Model de frec viscós

És un model molt adequat quan entre [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] i S hi ha una certa lubrificació. La força de fricció es formula en funció de la velocitat relativa entre els dos. Si és un model lineal: [math]\displaystyle{ |\vec{\Fs}_{\Ss\rightarrow\Ps}^\text{fricció}| = \cs|\vel{P}{S}| }[/math]



thumb|center|500px|link=

Figura D2.10 Valor límit de la força tangencial d’enllaç entre [math]\displaystyle{ \Ps }[/math] i la superfície rugosa de [math]\displaystyle{ \mathrm{S} }[/math].




© Universitat Politècnica de Catalunya. Todos los derechos reservados




<<< D1. Leyes fundacionales de la dinámica newtoniana

D3. Interacciones entre sólidos rígidos >>>